"detachment"

mai no he connectat del tot amb la gent ni amb la família. només amb uns pocs amics que podria comptar amb els dits d’una mà. hi ha una distància entre el meu jo i la resta del món. una distància insalvable que haig d’assumir. no hi ha res a fer excepte prendre-m’ho amb filosofia. no m’hi puc capficar. aquesta distància crea, de forma bidireccional,  incomunicació, desinterès, manca d’empatia… a mesura que em faig gran deixa d’importar-me més i més aquest fet i molts altres. és com una anestèsia però sense perdre la consciència. 

aquestes circumstàncies porten a un aïllament en vida tot i estar envoltat físicament d’altres. cadascú busca la pau com a objectiu vital. cadascú sap (o no) com fer-ho. hi ha molts dels qui es troben en aquest distanciament que no saben reconduir-ho i cauen en l’autodestrucció, les drogues, el suïcidi, trastorns alimentaris, diversos síndromes compulsius. a mi m’ho alleugereix l’accés a diferents formes artístiques com per exemple la música.

no sé parlar en públic. no sé dirigir-me a grups. no sé fer discursos. sé que si ho capgirés en sortiria guanyant d’alguna o altra manera. m’emmirallo amb els escrits del poeta josé maría fonollosa que descriu les misèries humanes en aquest sentit.  em faig càrrec de les meves limitacions, que sempre hi han sigut. em faig càrrec de la meva baixa capacitat de vendre’m als altres. mantinc els vincles professionals per pura necessitat de tenir una font d’ingressos. abans arribava a discutir de temes diversos. actualment, no en tinc gens de ganes de fer-ho. no hi guanyo res. més aviat és una pèrdua de temps, ja que les converses, o discussions amb segons qui no porten més que a desagradables tensions.  

cal mantenir els fils que fan que un aguanti la seva existència sense arribar al punt que esdevingui un destorb del qual prescindir. mantenir l’interès mutu mínimament. qui dia passa, any empeny.